Avui fosquejo morta/ El
silenci plou sobre les pedres
Marian Raméntol Serratosa/ Cesc Fortuny i Fabré
Ed. Alvaeno, 2013
63+63 pàgines
12 euros
Es difícil trobar un poemari que reflecteixi bé dues veus
contraposades que, a la vegada, es complementen. Un amic em deia que Marian
Raméntol i Cesc Fortuny eren como una mena de ying i yang poètic. Una simbiosi
de l´un cap l´altre. I es veritat. Ambdós autors, que comparteixen llibre, a la
vegada complementen les seves veus. No resulta estrany donat que la seva
contribució a la poesía, música i cultura en general ja es reconeix a Barcelona
ciutat i potser a Catalunya. El llibre que ve distribuit per un inrevés
estructual – ja m´entendrà qui l´ha tingut a les seves mans- ve prologat per
l´Eduardo Moga. Un pròleg que mereix una especial atenció doncs no es limita a
donar complaença als autors, tracta de fer una anàlisi acurada i a la vegada
apropar les seves poètiques. Un exercici gens fàcil.
De la poética de la Marian Raméntol destaco una certa
sensualitat, però no una sensualitat comú, és una sensualitat conreada a
l´espai, als buits del cos. La contínua al.lusió als nostres forats corporals i
a vegades a la nostra buidor (p. 18):
“Si la paraula es bomba,
obre-li el ventre
per tal que el discurs no perdi el cap”
O també (p.23):
“Avui fosquejo morta, morta com la nit
que s´escola pel desguàs, molt endins,
amb el silenci regalant per l´esfinter”
En destaco un troç més però de ben segur podria posar més
exemples (p.25):
“ben humit a l´eixida de la meva claveguera,
i et prometo que tornaré a fecundar-me”
I també en aquesta sensualitat ens trobem amb l´aigua, líquid
elemental i fonamental (p.27):
“L´aigua baixa plena,amb el teu nom”
I també (p.28):
“Les dents menudes de l´aigua
em sancionen”
I (p. 36):
“Una absència innavegable
em mira des del penja-robes”
Poemes en general molt breus amb imatges potents i visuals,
son com senyals punyents que esgarrapen i t´obliguen a continuar.
Son comuns alguns recursos estilístics com la paradoxa i les
sinestèsies (p. 45):
“Amb les
corbes suspeses i els ulls inflats,
plous àridament sobre el solatge”
Un estudi curós de les paraules i del llenguatge.
Per contra en Cesc Fortuny planteja una veu més dura, probablement
més violenta poèticament (p. 10):
“ Fins i tot la terra ens vol morts,
suaus com un tros de carn picada”
I les seves paraules, moltes vegades d´una escatologia
arrelada a la terra, sonen no ja punyents, inclús els seus sentiments son
desagradables donat que ens plantegen la disjunció de pensar en nosaltres
mateixos com una forma de viure (p. 12):
“ arraulit a la seva fredor,
on els mots
tenen mamelles
com una gola passiva
que em retorna a la matriu”
Mare terra engendradora, mare terra que ens ho dona tot i on
nosaltres li retornem tot (p. 14):
“ets com el vi, begut
a la força,
com l´orina de la terra”
Els poemes de Cesc Fortuny son, a vegades, narratius: Infeliç, la sal anuncia les meves petjades,
A la terra del mirall, El mercuri que crei a les algues dels meus
dintres, etc…
I altres la seva prosa s´enteranyina i acabo recordant, com
també ho fa l´Eduardo Moga, alguna cosa d´en Vicente Aleixandre (p. 23) malgrat
la distancia i el temps.
També la insistència en lo primigeni, en els líquids que dónen
vida (p. 27):
“una lleterada vegetal que em clava les arrels a la boca”
I, al mateix poema:
“on creixen els cabells de la tarda, i s´alleten”
És la poesía de Cesc Fortuny una poesia que desasoga, que no
permet descans algú. A vegades captem un cert surrealisme (p.35):
“El penis és un fantasma líquid i superflu”
O també (p. 38):
“Sóc l´epilèpsia del llampec”
Paraules dures com si no hi hagés remei (p. 47):
“La gent que no sap avorrir-se,
es torna imbécil”
Curiosament el darrer vers diu (p. 61):
“la llum del perdó està trencada”
.jpg)
